Plaça de la Constitució, plaça Vella, plaça de Vendre... són alguns dels noms pels quals ha estat coneguda al llarg dels anys la plaça de l'Ajuntament, primera plaça de la història de la vila i escenari de nombroses festes populars: des de ballades de sardanes a jornades castelleres, sense oblidar l'assalt pirata que els premianencs patim any rere any pels volts de la diada de Sant Cristòfol.

Des de l'ombra que ens ofereixen els plàtans de la plaça —la majoria hi són des de l’època de la Mancomunitat de Catalunya— (es van plantar per la Festa de l'Arbre de 1915), podem contemplar l'església de Sant Cristòfol, un edifici clau en la identitat premianenca encara més enllà de la seva transcendència religiosa. La història del temple es remunta fins al 1798, any en el qual el gremi de mariners de Premià en col·loca la primera pedra als terrenys cedits per la família Manent.

L'església de Sant Cristòfol es va començar a erigir en un municipi i es va acabar en un altre. L'inici de la construcció es va fer quan aquest veral encara era part de Sant Pere de Premià, avui Premià de Dalt. Premià de Mar va aconseguir la seva independència municipal el 1836, però no seria fins cinc anys més tard que obtindria també la segregació eclesiàstica, quan el dia de Sant Cristòfol de 1841 es va poder oir missa de forma autònoma respecte a la parròquia de dalt. En aquell moment, doncs, Premià de Mar esdevingué un municipi amb tots els ets i uts.

L'edifici que podem veure avui dia, però, té poc a veure amb el que va ser escenari de les primeres disputes entre els dos Premià, ja que l'original va ser pràcticament destruït durant la Guerra Civil. La reconstrucció va començar als anys cinquanta del segle XX, finalitzant amb l'erecció del campanar el 1959, una obra que va costar tres-centes mil pessetes de l’època (uns mil vuitcents euros). Però el projecte inicial era un xic diferent de la imatge que en tenim avui: si feu l'exercici d'imaginar-vos el campanar al capdamunt de la cúpula no us costarà gaire de trobar certa similitud amb la basílica de Sant Pere del Vaticà. Tal semblança no deuria agradar al bisbe de l’època, el qual va ordenar la recol·locació del campanar a la posició frontal des d'on avui sentim repicar les campanes Tecla i Jacinta.