Recentment l'alcalde del nostre municipi, Miquel Àngel Méndez, ha dit que l'oposició s'ha fet servir de mentides a l'hora de fer certes afirmacions pel que fa a la gestió econòmica de l'actual equip de govern. En les mateixes declaracions sembla que s'apunta a ERC com a protagonista destacat d'aquests enganys. Hom pot pensar que se'ns ha dit directament mentiders. Més enllà de voler desmentir aquestes acusacions, creiem necessari desenvolupar els problemes detectats en l'economia municipal per donar a entendre quina és la situació actual, què ens ha portat fins aquí i quines són les limitacions a les quals ens enfrontem.

Hi ha dos grans aspectes als quals fem referència: un de gestió econòmica i un altre de política pressupostària.
Pel que fa a la gestió, a Premià de Mar, des de l'any 2018 restem sota el que es coneix com a Pla Econòmic Financer (PEF) per haver incomplert la regla de la despesa en l'exercici 2017. Per tant, aquest Pla Econòmic Financer és un pressupost bianual on es limiten les partides i les actuacions del 2018 i 2019 per tal de tornar a l'estabilitat pressupostària que es deriven de la famosa "Llei Montoro". A hores d'ara ja sabem que aquest any també s'incomplirà la regla de la despesa, i amb això incomplirem tot el Pla Econòmic Financer 2018-2019. Com a primera conseqüència el Ple municipal haurà de tornar a aprovar un altre Pla Econòmic financer per als dos propers exercicis.
Tot plegat no significa que tinguem pocs diners al calaix, o que n'hàgim gastat més dels que tenim, sinó simplement que, a ulls d'aquesta llei, la despesa ha augmentat any rere any més del que hauria d'haver incrementat. Val a dir que la mateixa Llei Montoro permet un increment de la despesa superior si es correspon amb un increment en la recaptació fiscal del municipi.
Una de les conseqüències de no haver complert el Pla Econòmic Financer és que n'haurem de presentar un altre per als dos pròxims anys i, és clar, el pressupost del 2020 ja s'haurà de presentar complint aquests criteris per començar a fer bé les coses. A final d'aquest any tindrem diners al calaix, i segons la llei d'estabilitat pressupostària aquests diners es podran destinar al que es coneix com a inversions financerament sostenibles, però no els podrem gastar per a altres conceptes, ni tampoc per expropiar Can Sanpere.
Tant en el 2018 com en el primer semestre del 2019 hi ha una partida que sembla protagonista en aquest incompliment: les inversions. És a dir, que no incomplim la norma per fer front a emergències socials o a un increment dels recursos humans, sinó que ho hem fet, bàsicament, per arreglar carrers, places, parcs, jardins, altres equipaments i arranjaments estructurals.
Ha de quedar clar que els pressupostos els presenta l'equip de govern, i que l'execució que se'n fa és únicament responsabilitat d'aquest. El compliment o no de la regla de la despesa i dels Plans Econòmics financers depèn també de l'equip de govern, i no pas dels partits de l'oposició que puguin fer confiança o no als pressupostos i a les modificacions que es presentin. Per tant, ni l'oposició ni els òrgans de control interns tenen la culpa del que es fa amb els diners públics i de les seves conseqüències, la té el govern.

Pel que fa a l'altre gran bloc al qual fèiem referència, la política pressupostària, cal que parlem en primer lloc del nivell d'ingressos que tenim al nostre municipi.
Per fer això, donem un cop d'ull al nivell d'ingressos per impostos directes i la relació que hi ha entre el nivell de renda familiar, tot plegat comparat amb altres municipis representatius de la comarca. D'aquest quadre es conclou que Premià de Mar recapta molt per sota del que ho fan les poblacions veïnes comparades, i que exerceix una pressió fiscal també molt inferior tenint en compte el nivell de renda dels seus habitants.

Si a tot plegat li sumem el fet que tenim romanent (ens sobren diners a caixa a final d'any), i no tenim endeutament, és ben fàcil pensar que no disposem de molts diners per gastar en el municipi. Municipi que, per altra banda, requereix més recursos que qualsevol altre donades les seves característiques socioeconòmiques i de concentració demogràfica. És a dir, que tenim més necessitats i menys recursos que moltes altres poblacions.
Com a exemple, podem citar els recursos humans tan necessaris per donar serveis a la població. Segons l'informe anual de la diputació de Barcelona sobre les plantilles de personal dels ajuntaments de la província de l'any 2018, de 50 poblacions analitzades (d'entre 12 i 40 mil habitants), Premià se situa en el tram baix de treballadors públics per habitant (inclosos el dels organismes municipals), de fet, es posiciona en el setè lloc començant per la cua. (1) Com a conseqüència, donem pocs serveis i/o tenim a uns treballadors públics amb una sobrecàrrega de feina.
Comparativament parlant, tenim uns recursos limitats per atendre les necessitats de la nostra població. Fóra bo que abans de gastar en flors, violes i llibres per a qui no ho necessita, cobríssim aquelles necessitats bàsiques que la ciutat demanda per les seves característiques, com ara dotar el municipi d'espais públics de qualitat, cobrir aspectes de necessitats socials, protegir de la pressió fiscal qui menys té, garantir als nostres joves i infants d'una educació de qualitat i equitativa, dotar d'infraestructures per al desenvolupament de serveis, etc., etc.

En qualsevol cas, tot i que això ho argumentem amb dades objectives, és possible considerar-ho com a opinable, però mai com a mentida.

Fonts i referències:

(1) Anàlisi de les plantilles de personal dels ajuntaments de la província de Barcelona -Informe anual. any 2018 - Comunitat de Recursos Humans (CORH)

https://www.diba.cat/documents/189253/227747102/Informe_plantilles_2018.pdf/