Les primeres dades històriques sobre el poblament del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són força antigues. S'han documentat restes prehistòriques, com per exemple algunes terrisses pertanyents al neolític inicial a la plaça de la Sardana, o d'altres de l'estil del neolític final o de Montboló on abans hi havia els antics Frigorífics del Maresme SA, l'any 1998, amb les seves característiques nanses en forma de túnel.
Aquestes dades són importants, ja que es constata la presència humana al mateix lloc on molts segles després s'aixecarà el poble de Premià de Mar amb una cronologia tan antiga com és l'entorn del 4.500 abans de Crist o poc abans. La troballa també tingué el seu interès, ja que era la primera vegada que es detectava terrissa del tipus Montboló al Maresme. L'any 2010, en els seguiments duts a terme durant les obres de remodelació de la plaça dels Països Catalans, es tornaren a evidenciar restes de ceràmica prehistòrica de l'estil neolític de Montboló, cosa que confirma l'existència de poblament a la zona de Premià en unes èpoques molt reculades.
També en el decurs dels seguiments de les obres de construcció dels edificis que ocupen els antics Frigorífics del Maresme es testimoniaren activitats metal·lúrgiques datables a l'edat del bronze. A la plaça dels Països Catalans, a més de set metres de fondària del nivell de circulació actual, trobem evidències de l'existència d'un o més hàbitats, datables entre el Bronze Inicial i el Bronze Final III (aproximadament, 1800-700 aC). Aquesta hipòtesi queda recolzada per l'existència d'un torchis, és a dir, un fragment de fang com el que s'utilitzava per impermeabilitzar les cabanes fetes de brancatge, i que encara en coserva les improntes vegetals.
Un altre seguiment arqueològic dut a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la plaça de la Sardana han revelat l'existència d'un important jaciment corresponent al Bronze Final III, amb una cronologia entorn del 800-700 aC. De la mateixa manera s'han documentat altres restes d'aquest període, com per exemple al carrer de la Mercè i a la cantonada Gran Via de Lluís Companys-carrer de la Plaça.
Coneixem també alguns elements prehistòrics aïllats, com per exemple una ascla de sílex de color mel trobada a Can Fitó, o una punta de sageta, també de sílex, trobada durant les excavacions del jaciment romà de can Ferrerons, datable en l'Edat del Bronze.
.
Època IbèricaL’època ibèrica, que es desenvolupa entre els segles VI i I aC, té el seu màxim exponent en el poblat de la Cadira del Bisbe, que es troba a Premià de Dalt. Atès que es tracta del primer nucli urbà
realment documentat en aquesta zona, no resulta agosarat considerar-lo el primer “Premià” conegut. Amb tot, avui sabem que els poblats ibers no són els únics llocs d'habitació que hi ha en aquesta etapa històrica ja que també hi ha el que els arqueòlegs anomenem assentaments ibèrics de plana, que consisteixen en petits establiments dedicats a una activitat econòmica molt concreta, com pot ser l'agricultura o la producció de terrissa. D'aquests tenim a Premià tres exemples: el primer a Can Vilà (que pertany territorialment a Premià de Dalt encara que és al costat mateix del Camí del Mig, a tocar de Premià de Mar), que es dedicava a l'elaboració de terrissa al llarg dels segles IV-II aC. Un segon assentament es localitzà l'any 1998 al carrer de la Mercè, i consistia en les restes d'una casa que s'edificà cap a l'any 75 aC i s'incendià cinquanta anys després, cap a l’època de l'inici del regnat de l'emperador August. El tercer testimoni d'aquest període es trobaria poc més amunt de l'actual Plaça de la Sardana, i en sabem ben poques coses.
.
.
Amb l'arribada dels romans a partir de l'any 218 aC començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d'assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil·les), és a dir, cases de camp. És evident, tal i com l'arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del Maresme, i Premià de Mar no n’és cap excepció. Un dels exemples més destacats és la vil.la de la Gran Via-can Ferrerons, troballa arqueològica que moltes persones encara recorden, que tingué lloc a l'any 1969. Aleshores es descobrí el que certament era una casa senyorial, amb un mosaic de poc més de 50 m2.
En dur-se a terme les obres de col·locació del nou col·lector, a finals de l'any 1999 i principis del 2000, en el seguiment arqueològic efectuat en el carrer Mn. Jacint Verdaguer, s'ha pogut excavar una altra part d'aquest assentament romà, que correspon essencialment a magatzems, tallers, forns i altres elements productius de la vil·la (l'anomenada pars rustica, en contraposició a la pars urbana o residencial). Els treballs arqueològics realitzats han demostrat l'existència de tres fases per a aquest sector de la vil·la, que es daten entre finals del segle I aC- inicis del segle I dC, i el segle V dC, és a dir, ja durant la fi del món romà.
A finals de l'any 2000 es descobrien noves restes arqueològiques als terrenys de can Ferrerons. En aquesta ocasió es tractava d'un element arquitectònic singular, que pertany al mateix assentament que les restes de la Gran Via i del col.lector: es tracta d'un edifici de planta octogonal, d'uns 750 m2, que fou excavat principalment al llarg de l'any 2001. Aquesta construcció és de gran rellevància, i en aquests moments és única a Catalunya . Aquest edifici serà utilitzat presumiblement entre els segles III i VI dC. Naturalment, al llarg d'aquests tres segles les seves parts tindran diversos usos: com a banys privats (balnea), com a lloc de premsat i magatzem, com a vivenda, com a lloc de fosa de metalls, o fins i tot com a necròpolis en la seva darrera fase. En aquest lloc s'ha trobat, reaprofitada, una peça excepcional: un mil·liari (marcador de milles) datable en el segle IV dC, que és el segon que es troba a la comarca. Una vegada ja finalitzats els treballs d'excavació arqueològica, està previst procedir a la musealització i adequació per a la visita d'aquesta extraordinària construcció romana.
En els anys 2002 i 2006 s'han pogut excavar també altres restes pertanyents a la mateixa propietat, situades per sobre de la plaça del Dr. Ferran, on s'han trobat noves restes que confirmen la gran extensió de la vil.la romana de la Gran Via-can Ferrerons, entorn de les 5,5 hectàrees.
Un altre jaciment romà rellevant de Premià és la necròpolis situada en els actuals jardins del Palmar, bàrbarament destruïda per les excavadores l'any 1976, i que contenia més de setanta tombes datables en el Baix Imperi (segles IV-V dC). En destacaven algunes àmfores de procedència itàlica utilitzades com a tombes de criatures, de les quals actualment se'n coneixen escassos exemplars a la Península Ibèrica. Com a curiositat destacava la tomba d'un nen, que portava al voltant del cap una corona feta de cargols marins.
Hi ha altres jaciments romans destacables a Premià de Mar, com per exemple els tres abocadors excavats durant la primera fase de construcció de l'anomenada Illa de Premià (els antics Frigorífics), amb una cronologia situable entre els anys 100 aC-70 dC.
.
Edat MitjanaDurant l'Edat Mitjana ens trobem amb un període en el qual predomina la manca d'informació. Després de la caiguda de l'Imperi Romà, el caos sembla dominar arreu, i s'incrementarà encara més amb la invasió sarraïna. Però la vida continua i les comunitats de la zona tendeixen a viure en àrees allunyades de la platja, essencialment per la por als atacs dels pirates i corsaris, sobretot musulmans, que des del segle IX al XVIII duran a terme ràtzies per tota la comarca.
El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d'un propietari romà que hom suposa d’època tardana, anomenat Primius, Primianus o Primilianus, que va donar nom a una propietat de la qual ignorem on es trobava exactament. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencen a trobar-se en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l'ermita de Santa Anastàsia -l'actual Santa Anna de Premià de Dalt- l'any 987; l'ermita de Sant Mateu en el 993, els terrenys de la Cisa en el 995, o en el 1009 el lloc on s'aixecarà molts segles després el Barri Banyeres: ad ipso Perellone ubi dicunt ipsas Bagneres. Molts dels indrets que s'esmenten són, però, actualment imprecisables amb seguretat a causa de les referències de l’època (per exemple “propietat que limita al nord amb la vinya de Mallol”). Amb tot, hi ha casos en què resulta més senzill establir els llocs, com ara en una donació feta a benefici dels altars de Santa Creu i Santa Eulàlia de la Seu de Barcelona feta per Pau, Simplici i Olviola: en el document s'esmenta que la propietat -una vinya- es troba damunt de la casa de Santa Anastàsia (l'actual Santa Anna de Premià de Dalt), i que els seus límits són: al nord, la vinya d'Ermengod i de Seniofred; a l'est, la vinya de Pladidia i hereus; al sud la "via que va a tot arreu", que molt probablement és el que avui coneixem com a Camí del Mig, que a grans trets és el brancal de la Via Augusta que havia estat construïda pels romans entre els anys 10-8 aC, i que en l'Edat Mitjana, com avui, es trobava en funcionament, essent una de les vies de comunicació més importants.
.
Alguns segles després, i sobretot entre el XV i el XVII, comencem a trobar evidències d'establiments ja prop de la mar. Així, l'any 1687 la masia de Can Manent era ”fleca, gavella y mesón en toda la extensión del camino Real”. El barri de mar de Sant Pere de Premià començava a prendre forma: d'aquesta manera es justifica la llegenda del pescador Cristòfol que, procedent de Premià de Dalt, és el primer que s'estableix arran de mar amb la seva família i d'alguna manera “funda” el barri de mar, el futur Premià de Mar.
La població costanera de l'actual Premià de Dalt, el “Premià de Baix” com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria la parròquia de Sant Cristòfol. I no cal dir que aleshores l'aixecament d'una església implicava un cert nombre de població. Les activitats de l’època eren la pesca, l'incipient comerç amb les Amèriques, que es desenvoluparia notablement al llarg del segle XIX, així com la pagesia, ja fos aquesta de secà (vinya i cereals) o de sínia (horta i arbres fruiters, entre els quals destacava el conreu de tarongers). Hi ha dades segons les quals la floricultura començà pels voltants de l'any 1832, un segle abans que l'italià Beniamino Farina introduís al Maresme el conreu del clavell.
El nucli antic de Premià de Mar no resulta difícil de distingir en qualsevol plànol actual, ja que es troba entre la Riera i l'actual carrer Joan Prim; el límit superior el marcaven els carrers Àngel Guimerà i Sant Miquel. Entre aquests i la platja és on hi havia la majoria de cases dels pescadors, i per damunt d'ells les masies dels pagesos.
L'any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l'advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 consagrarà parròquia pròpia. Té una naixent indústria, que marcarà per sempre la fesomia del municipi. El 1848 arribarà el primer tren... I a partir d'aleshores l'evolució de la població serà vertiginosa. La descripció que de Premià ens fa Víctor Balaguer en la Guia de Barcelona á Arenys de Mar por el ferro-carril, publicada el 1857, és la d'un indret en ple desenvolupament:
“Premiá de mar ó sea San Cristóbal de Premiá es una poblacion de escasa importancia. Tiene 1500 almas y 280 vecinos, tres fábricas de tejidos, dos de empesa y una de pisanas, pañuelos etc., con su tinte, ocupándose en cada una treinta personas.
La industria principal de este pueblo, cuyo término comprende 400 cuarteras de tierra, es la navegacion. Sus tierras producen vino, trigo, cebada, cáñamo, legumbres y cebollas, y su principal cosecha es el vino, pero hace seis años que desgraciadamente se pierde toda a causa del oidium.
Cuenta la matrícula de Premiá doce barcos de pesca y uno de tráfico de cabotaje; y de otras matrículas, pero montados por vecinos de este pueblo como dueños é interesados, hay cuatro de cabotaje y diez de carrera de América...”
El final del segle XIX veurà dos fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil·loxera, que aniquilarà les vinyes existents en el terme provocant un reciclatge forçós dels conreus, i la fi de la “carrera de les Amèriques” amb la implantació de la navegació a vapor. Per contra es desenvoluparà una important activitat industrial: els noms d'algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l'estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d'altres, perduren encara en el record de molts premianencs. L'any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l'electricitat (1912), el telèfon, l'aigua de Dosrius (1928)... I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el vertiginós segle XX, que encara veurà transformacions més dràstiques.
Ramon Coll Monteagudo
Museu de l'Estampació