Va néixer a Barcelona però per motius familiars, i sentimentals, ja en edat adulta, es va traslladar a viure a Premià de Mar.

Ha treballat com a redactor i locutor d'informatius radiofònics, col·laborador freelance de diversos mitjans impresos, doblador de documentals mèdics, escriptor de llibres de butxaca per a tercers, forner, escombriaire, comercial, teleoperador, assessor immobiliari, agent ferroviari, auxiliar bibliotecari… Segons ell, no són més que «etiquetes» i totes i cadascuna d'aquestes feines, l'han fet tal com és. En realitat, es considera escriptor, pare, fill, marit i amic. Confessa que té una edat en què l'ordre i les funcions cada dia es difuminen i redefineixen.

Amb divuit anys va decidir estudiar Periodisme perquè, malgrat no sabia què volia ser a la vida, el fascinava escriure. Poesies, relats curts, peces de teatre que interpretarien alguns companys, còmplices d'estudis. És llavors quan va començar a escriure les primeres pàgines de la que acabaria sent una futura novel·la: No te mueras sin decirme dónde vas. Un testament en vida per a la seva filla, que llavors ni tan sols existia, i amb què va voler venjar-se del pas del temps i de l'oblit. Una obra, certament íntima i arriscada, que diverses persones l'animarien durant anys a publicar i que finalment va decidir fer-ho quan en tenia quaranta, en què es va prendre un any sabàtic i va sortir del seu cercle de confort.

Ha fet algunes col·laboracions especials com el Premià escriu, d'autores i autors locals, o el «Conte de Nadal», del 2016. El 2022 va sortir a la llum 1929, la segona ficció que va decidir compartir. Una novel·la negra amb rerefons històric, d'heroïnes i d'antiherois, que va acabar sent finalista al Premi Josep Pla d'aquell any.

Actualment està treballant en el poemari Au fènix, dedicat a la memòria i el dol del seu pare, tot i que dubta de si finalment el publicarà. «Encara ha de cicatritzar».

«Escriure és com una dansa. Primer escoltes una música i comences a moure't mecànicament, llavors la sents dins teu i és quan et deixes endur per ella. Quan algú et comenta que s'ha emocionat amb un vers, un relat o un llibre teu, t'adones que en realitat allò que vas escriure ja és més seu que teu. Aleshores, convé que la fragilitat silenciï la vanitat i creus tocar la felicitat”.

Entrevista.