Bon dia a tothom.

En nom del consistori, gràcies per la vostra presència en la celebració d'aquest acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya.

Gràcies també a la Coral l'Amistat i al Casal de Can Manent per les seves cançons i el seu suport inestimable

Avui commemorem la nostra diada, l'11 de setembre, un dels grans símbols de Catalunya, juntament amb la nostra bandera i el nostre himne. Una Diada que ens transporta al dolorós record de la pèrdua de les llibertats l'11 de setembre de 1714, però també a la constatació d'una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió que hauria de servir de guia i esperança per assolir un total recobrament nacional. I aquestes paraules no són interpretacions personals, aquestes paraules són Llei, la Llei 1/1980 de 12 de juny que declara Festa Nacional de Catalunya la Diada de l'11 de setembre.

Avui podem veure el got de la nostra reivindicació mig buit o mig ple. Tot depèn del grau d'il·lusió o del bany de realitat que hi vulguem aplicar. Podem veure'l mig buit perquè, sobretot, encara tenim presos polítics a la presó, presó preventiva des de fa ja massa temps esperant la sentència d'un judici que ens ha sonat a farsa orquestrada des del primer moment pel govern de Madrid. I no ens cansarem mai de dir, amb la veu ben alta, que volem els nostres líders, els nostres companys, els nostres compatriotes aquí, a casa!

Podem veure el got de la reivindicació nacional mig buit perquè, dissortadament, s'està demostrant que darrera de la gran embranzida de l'1 d'octubre de 2017 ens hem deixat endur per batalles fratricides que ens han fet perdre un nord precís. Fa un any dèiem que aquest era un bon dia per recordar al mon que el poble català continuava unit i fort. Aquesta presumpta unitat que ens hauria d'haver fet avançar com a país està, a hores d'ara, fragmentada. I jo em pregunto: com podem demanar ponts de diàleg amb Madrid si dinamitem aquests mateixos ponts que ens han de fer forts a casa nostra? Com podem exigir unitat quan la resposta a la diferència entre formacions polítiques és dividir encara més la força independentista? Com podem aspirar a tenir una veu única, potent, ferma, si de portes endins hem convertit la lluita per la poltrona en una prioritat que passa per sobre d'un projecte de país... fins i tot d'un projecte de ciutat?

Com poder entomar una lluita amb companys de viatge de signe divers si vivim en una contínua cursa de desqualificacions, on sembla que el més important és demostrar que un és més independentista que un altre. I em torno a preguntar: Es pot ser més independentista que un altre? És menys independentista qui opta per la negociació que qui prefereix la lluita?  És menys independentista qui treballa pel país construint des del món local que qui predica la negació de l'acord com a doctrina? Quin país volem? El del benestar i l'esforç de tots? O els dels que assalten les institucions? I què hem de fer amb aquells que no volen la independència? Hem de viure dividits en dos bàndols? O podem intentar conviure? Ho reconec. Són preguntes massa incòmodes que preferim no fer-nos o, en el millor dels casos, no verbalitzar-les. Però Catalunya és un país de seny i de rauxa. Les dues coses han d'anar de la mà. Si només preval la rauxa, la nostra pròpia opacitat d'idees ens condemnarà.

Però he dit abans que el got de la reivindicació també es pot veure mig ple. Amb l'optimisme que ens dóna saber que, per exemple, les últimes tres cites electorals a casa nostra: generals, europees i municipals, les han guanyat la suma de les forces independentistes.  L'optimisme d'interpretar que a casa nostra volem llibertat, volem nació i volem país. L'optimisme de intuir un nou govern a Madrid que, esperem, tingui una sensibilitat diferent a la mostrada pels últims anys d'espanyolisme recalcitrant. Perquè hi haurem de parlar. Haurem de seure i discutir, tot el que calgui. Perquè pegar no és el nostre estil i, que ens tornin a pegar, no és una opció. En algun moment s'haurà d'arreglar això. I l'única forma, encara que alguns no vulguin, és el diàleg.  Siguem intel·ligents, parlem, acordem, vestim la nostra rauxa amb el seny que pertoca i celebrem aquest 11 de setembre com el que és: una data cada cop més propera al nostre objectiu com a país.

Visca Catalunya!