Ahir vaig tenir ocasió d'assistir a la Festa de la Gent Gran, que és un berenar i ball a on participen la gent gran de la població. Jo prefereixo dir "persones grans", perquè el terme "gent" em sona més aviat despectiu i veig millor utilitzar la paraula "persones". Grans persones que, a part de l'edat (o per raó d'ella) ens ofereixen sempre un exemple de convivència. Uns centenars de persones que participen de forma animada d'una tarda i parlen tots amb tots, en català o en castellà (tant és), s'expliquen les seves vivències, les seves malalties, l'estat dels seus fills o néts, ballen i marxen cap a casa seva havent passat una bona estona. I no hi ha res més, no es miren les ideologies, ni els pensaments diferents. Crec que és un exemple que hauríem de ser capaços de seguir tots en els temps que corren.

I és que no cal dir com estem després de conèixer la sentència sobre els fets de l'1-O. Una sentència que ja vaig considerar del tot injusta, com ho pensen també milions de persones. Moltes d'elles s'han manifestat pacíficament en les concentracions que s'han realitzat durant els darrers dies. I crec que és la manera de donar a conèixer aquest desacord, donar suport als condemnats, demostrar als polítics catalans que no estan sols i als polítics espanyols que han d'actuar d'una altra forma, contemplant l'alliberament dels presos i el diàleg per trobar la sortida al conflicte.

Però el que no podem consentir és que el moviment que fins ara ha estat pacífic, es transformi en tots els aldarulls que estem veient en les principals capitals catalanes, sobretot a Barcelona. No pot ser que persones incontrolades (o millor dit: organitzades) es dediquin a cremar i destrossar el mobiliari urbà. Aquests no representen als milions de persones que no estem d'acord amb la sentència i volem una altra forma d'encaix amb l'estat espanyol. I el que no es pot entendre tampoc és que algunes veus, fins i tot dirigents polítics, ho justifiquin o qüestionin la tasca dels Mossos d'Esquadra. Les persones que formen aquest cos són treballadors funcionaris que cobren un sou per protegir-nos a tots dels que pretenen alterar la nostra seguretat. I com creieu que ha d'actuar una persona a la qual li llencen pedres, boles de ferro, extintors o coets a l'helicòpter? Han de respondre amb flors o petons? Que faríeu en el cas de trobar-vos en la seva situació, perillant la seva vida? Segurament n'hi haurà alguns que s'han excedit en les seves accions i confiem en què es depurin responsabilitats en aquests casos. Però no podem posar la policia com la culpable del que està passant. Un país que no doni suport a la seva policia és un país sense futur. Quan ens entrin a robar a casa o ens atraquin pel carrer, els cridarem, i com han d'actuar si després els qüestionarem?

I ara per alguns toca demanar la dimissió del Conseller d'Interior (en Miquel Buch). Ara és l'enemic número u. I curiosament ha rebut el suport dels sindicats de Mossos i dels polítics a la presó. Els que coneixem en Miquel sabem que defensa un país independent des de ben jove, quan era a les Joventuts Nacionalistes, i molts dels hiperventilats actuals no havien pensat en la independència. Per tant, poques lliçons poden donar aquests ara i no poden qüestionar la feina d'aquell que el que fa és precisament això, la seva feina, que és donar suport als que ens ajuden a mantenir l'ordre, la convivència i la seguretat.

Aquesta situació que estem vivint no s'arreglarà si no se senten a parlar les dues parts, reconeixent els errors que han tingut a les dues bandes i rebaixant les expectatives uns i el bloqueig els altres. S'hauria de partir de la fórmula per facilitar la sortida de la presó de les persones injustament castigades i establir un tipus de consulta al poble, consensuant la proposta i quina és la majoria acceptada.

I si no ho saben fer, podrien consultar a les "persones grans" que segur que els ajudaran a trobar la solució.