...I ara tocava intentar governar. I aquí estem, governant. De forma merescuda per a uns, sorprenent per a altres i amb la contrarietat manifesta d'alguns. Amb 5 regidors al Govern i 16 a l'oposició. Tota una papereta!

L'endemà de les eleccions, després de fer les valoracions internes, vam entendre que el resultat obligava a un profund exercici de diàleg amb els altres representants polítics, obligava a parlar molt. Però naturalment només ho podíem fer amb aquells que volien fer-ho amb nosaltres. Teníem clar que no podia haver-hi diàleg amb aquells que durant els darrers 4 anys, i intensivament durant la campanya electoral, només volien la nostra defunció política i m'atreviria a dir que, en algun cas, fins i tot personal. Tampoc vam tenir opció d'iniciar cap diàleg amb els que ara es diuen Comuns, ho vam intentar però ens van dir que era molt difícil. És molt difícil parlar?

Des del primer moment vam creure que la millor opció era intentar un govern fort i estable i això es podria aconseguir amb dos grups més. Per una banda amb els que havíem estat socis els 7 anys anteriors (PSC). Com en tot matrimoni vam tenir moments bons i alguna dificultat però, per a nosaltres, el balanç havia estat favorable i valia la pena intentar-ho de nou. I també vam considerar que calia apostar per un acord amb ERC, amb els que havíem arribat a acords fora de govern en el mandat anterior. La suma dels tres grups podria ser la millor proposta de solidesa i estabilitat.

Setmanes abans, aquells que criden havien promogut una cosa que van anomenar Taula per la República, que consistia en què tots els partits i entitats a favor de la independència signéssim un document mitjançant el qual ens comprometíem a no formar govern amb aquells partits que havien donat suport al 155. Però en cap lloc deia que formaríem govern els altres, tots els signants del document. Estava clar que era un parany cap a nosaltres: Si el signàvem quedaríem en fals si volien revalidar acords amb el PSC, però si els altres sumaven sense nosaltres ens deixarien fora. Així ho vam manifestar i finalment el van modificar dient que es formaria un govern favorable a la República, però continuava sense dir que tots faríem un govern unitari. Evidentment no el vam signar. Van ser els únics que no el vam signar.

Però tornem a les negociacions postelectorals. Vam fer les primeres reunions amb el PSC i ERC per separat. Amb Esquerra Republicana només vam tenir ocasió de fer una reunió a on vam proposar parlar de posar en comú programes i competències. Ens van dir que buscarien l'Alcaldia amb altres acords i nosaltres restàvem com a "segon plat".

Les converses amb PSC no seguien la fluïdesa que haguéssim volgut i s'acostava la data del Ple d'investidura sense avançar. No va ser fins dos dies abans que vam poder concretar un petit principi d'acord.

Durant el període de negociacions vam escoltar declaracions tan curioses com les dels que promovien la signatura del document que els comprometia a no pactar amb els dels 155 justificant ara l'intent d'acord amb el PSC dient que estaven cercant "fórmules de complicitat per un govern d'esquerres", tal qual! Com l'estratègia no havia sortit bé, ara tornem als principis d'en Groucho Marx. Deien que el resultat de les eleccions reflectia la voluntat de formar un govern d'esquerres (les etiquetes de sempre). Curiosa deducció. Caldria preguntar-se si els votants del PSC volien un govern amb la Crida. I si ho tenien preparat, per què no es van presentar en coalició a les eleccions?. El votant haguera tingut més clar què havia de fer.

Hi ha un altre actor en aquesta obra que no havia esmentat: Ciutadans. Amb ells també hem pogut parlar. Ens separen moltes coses ideològicament parlant i, ni ells ni nosaltres, no ens hem plantejat cap possibilitat d'acord de govern. Però al contrari que altres, amb els qui semblaria que hauríem de tenir més afinitat, amb ells sí que hem pogut parlar. Hem parlat de temes que afecten la nostra població i crec que no es pot descartar algun acord puntual quan calgui.

I arribem al Ple d'investidura de l'alcalde. Estàvem sense acord i sense saber si l'altra opció tenia els suports necessaris. He de reconèixer que em vaig presentar al Ple amb dos discursos preparats, un per si sortia investit i l'altre per si no sortia. I també he de confessar que, si s'hagués donat el segon cas, haguera presentat la meva renuncia a l'acta de regidor i ho hagués deixat tot.

La Llei Electoral diu que els governs municipals s'han de triar amb la majoria absoluta de vots (11 en el nostre cas) i si no es dóna el cas, governa la llista més votada. Per aconseguir l'Alcaldia, ERC necessitava posar d'acord 4 partits: tots menys Ciutadans i naturalment nosaltres. El resultat és conegut, van sumar 10 vots i l'Alcaldia va ser per a nosaltres. Hi ha qui qüestiona la Llei Electoral per sortir escollit l'alcalde amb 5 vots quan una altra opció va tenir 10. És una opinió. Una altra opinió seria que ha de ser alcalde aquell que més vots obté i no és just que s'ajuntin els que no han guanyat per barrar el pas als que sí. Seria un frau als electors. Si el Real Madrid i l'Atlético de Madrid haguessin sumat els seus punts, el Barça no hauria guanyat la Lliga.

I ens hem posat a governar intentant continuar teixint complicitats permanents o temporals amb aquells que vulguin el millor per a Premià de Mar. Som 5 i tenim molta feina al davant, però no ens espanta, no tenim cap complex i estem decidits a realitzar el nostre programa electoral, els 150 compromisos, més els projectes d'aquells que vulguin col·laborar amb nosaltres per aconseguir allò que no ens hem cansat de repetir, que tothom se senti "Orgullós de viure a Premià de Mar".

Es va dir que no guanyaríem les eleccions i les vam guanyar. Després es va dir que no podríem governar i ho estem fent. Ara algú diu que no acabarem els 4 anys de govern.