Quanta desigualtat pot suportar la democràcia? Aquesta és una pregunta que no es fa el govern de la Generalitat, tampoc la majoria parlamentària CiU-ERC. Potser se'n fan d'altres: quina pregunta per a la consulta pot suportar ERC per aprovar els pressupostos, o quantes retallades més, o quines privatitzacions pot aguantar l'acord CiU-ERC.

El 2013 van trobar una peculiar solució, tot i que diu molt poc a favor del sentit de la qualitat democràtica de la majoria governant, simplement no van presentar els pressupostos. L'argument era pressionar l'Estat per canviar un límit de dèficit injust. Estranya manera de pressionar quan els decrets de pròrroga pressupostària incorporaven el compliment del límit de dèficit establert per l'Estat..

El resultat és ben conegut: increment de l'atur, de la pobresa, enfonsament de la demanda interna i creixement del deute perquè la caiguda de l'economia fa caure també els ingressos de les administracions públiques. I el que és quasi pitjor: manca d'un horitzó de sortida de la crisi per a la majoria de la societat. La millora dels resultats de les empreses de l'Ibex 35 o dels grans bancs no té efectes per a la majoria. I les exportacions són insuficients per reduir l'atur de forma significativa.

La desigualtat ha augmentat en el conjunt de l'Estat en major proporció que la caiguda que ha experimentat la renda per càpita en els darrers anys. I està directament relacionada amb la menor capacitat redistributiva del sistema fiscal i de la despesa pública. Abans de la crisi els rics ingressaven 5,3 vegades més que els més pobres, ara ja és el 7,5.
Les anomenades polítiques de consolidació fiscal, les retallades, tenen un caràcter de classe i de gènere. Han afectat més les classes populars i les dones, a les quals s'empeny a suplir l'atenció a infants i gent gran, cosa que no fa l'Estat de Benestar.

La qüestió és la següent: aquests pressupostos ofereixen un camí de sortida de la crisi? Hi podem trobar les polítiques necessàries per reduir les desigualtats i atendre el patiment social generat?
Malauradament, la resposta és negativa. No és veritat que aquests pressupostos hagin posat fi a les retallades, com afirma el govern. El que fan és legalitzar les retallades amagades de 2013. En relació al pressupost de 2012 la inversió pública cau un 38,3%, les polítiques actives d'ocupació el 25%, la despesa en salut el 6,2%, en educació l'11% i en protecció social el 10%.

Patim una contradicció: el país se situa en un procés de transició nacional cap al futur, però en un procés de transició social i econòmica cap al passat. Una contradicció que per ICV-EUiA és un repte fonamental a resoldre.
Aquests són els pressupostos de la cronificació de les retallades i de les privatitzacions. Unes privatitzacions que el govern es nega a explicar, però que podrien afectar les depuradores de l'ACA i els habitatges socials; la venda de patrimoni públic a grans empreses, com ha passat amb Aigües Ter Llobregat, i ara habitatge públic a fons especulatius. Una curiosa manera de construir estructures d'Estat.